A Cunit tornem a presenciar un d’aquells episodis que retraten a la perfecció el que es fa malament en política: l’existència d’uns càrrecs de confiança amb sous de fins a 32.372 euros anuals per un 50% de dedicació. Sí, ho heu llegit bé: més de trenta mil euros de diners públics per a uns càrrecs que no han passat per les urnes, sinó que els han estat regalats per afinitat política.
Persones com un exregidor de CiU –ara Impulsem Cunit–, partit tacat per l’escàndol del cas del 3%, símbol del saqueig i la corrupció política a Catalunya. I ara, tot i no comptar amb estudis superiors ni grans mèrits professionals, continuen vivint de la política, ocupant llocs creats expressament per a ells.
El més greu és que, malgrat aparèixer a la web de l’Ajuntament, molts veïns en desconeixíem l’existència. Ho vam descobrir de la pitjor manera: unes companyes de l’assemblea veïnal tenien concertada una reunió amb l’alcalde dijous passat i, en lloc d’acudir-hi el màxim representant municipal, va aparèixer un d’aquests càrrecs que es va presentar com a “home de confiança” de Jaume Casañas. Des de quan un assessor a dit ocupa el lloc de l’alcalde? Amb quina legitimitat s’asseu davant dels ciutadans en representació de tot el municipi?
Això no és només endollisme: és un insult als veïns de Cunit. Mentre s’encareixen els serveis i patim una pressió fiscal de les més elevades de la comarca, es malgasten recursos públics per col·locar vells coneguts d’un partit que va canviar les sigles per corrupteles. La política es converteix així en un refugi de paràsits, on la lleialtat a unes sigles pesa més que la preparació.
Com podem confiar en un ajuntament que gasta diners a mantenir els seus fidels en lloc d’atendre les necessitats urgents del poble? Cunit s’ensorra: voreres intransitables, sistema de recollida de residus insuficient, parcs i zones verdes abandonades, plagues de rosegadors i insectes, etc., etc., etc., mentre es paga a un senyor un sou per “aconsellar”.
Cunit mereix una altra cosa. Necessita administracions lliures de clientelisme i endollisme, on els càrrecs es guanyin amb treball i capacitat, no per favors polítics. Cada euro que es destina a mantenir aquest sistema de privilegis és un euro robat als ciutadans.
Els veïns no volem més paràsits a la política: volem representants que treballin per al poble i no per a la seva butxaca.