Fa setmanes que Jaume Casañas, alcalde de Cunit apareix als mitjans de comunicació reclamant que el municipi deixi de pertànyer a la província de Tarragona i passi a formar part de la de Barcelona, una proposta que, segons ha explicat, voldria sotmetre a consulta popular. Aquesta iniciativa mereix un debat intens sobre les possibles conseqüències d’un canvi administratiu d’aquesta magnitud, especialment pel que fa al mercat immobiliari, l’urbanisme, els serveis públics i el benestar de la població resident.
El municipi de Cunit viu una situació singular: tot i pertànyer administrativament a la província de Tarragona, la seva vida quotidiana està profundament connectada amb Barcelona i la seva àrea metropolitana. La mobilitat laboral, la pressió immobiliària del litoral central i la relació estreta amb el Garraf han generat un context en què Cunit ja actua, en bona mesura, com una prolongació natural del corredor Barcelona–Tarragona. Davant aquest escenari, cal preguntar-se quins efectes tindria per al municipi un hipotètic canvi de província cap a Barcelona i com afectaria el seu mercat immobiliari, l’urbanisme, els serveis públics i, en última instància, la població resident.
Des del punt de vista estrictament fiscal, el canvi de província no modificaria els principals impostos vinculats a l’habitatge, ja que aquests depenen de la Generalitat de Catalunya. Tanmateix, tindria repercussions administratives rellevants, com la integració a la Diputació de Barcelona, que disposa de més recursos econòmics i tècnics per a programes de rehabilitació, habitatge, espai públic i eficiència energètica. A més, formar part de l’àmbit barceloní incrementaria la visibilitat del municipi dins el mercat immobiliari, un factor que històricament ha influït en l’atracció d’inversió i en la valoració del sòl urbà.
A nivell immobiliari, l’impacte seria considerable. Cunit ja presenta uns preus més baixos que municipis limítrofs del Garraf, com Cubelles, en part perquè la “marca Barcelona” actua com un element de prestigi territorial. Un canvi administratiu reforçaria aquesta percepció i introduiria una pressió de demanda més alta per part de compradors procedents de l’entorn metropolità. Això podria provocar un augment de preus tant en habitatge de segona mà com en obra nova i situar el municipi en una dinàmica immobiliària més intensa. L’experiència del Maresme, el Garraf o el Baix Llobregat mostra que quan una zona s’integra en l’òrbita de Barcelona, l’expectativa de revalorització del sòl augmenta i amb ella la pressió urbanística per requalificar terrenys, elevar densitats o promoure noves àrees residencials. Aquest procés podria reproduir-se a Cunit, amb efectes directes sobre el seu litoral, les seves zones periurbanes i el seu equilibri territorial.
El canvi també obligaria a adaptar els serveis públics. Tot i que la sanitat i l’educació són competència de la Generalitat, un creixement poblacional o un increment de residents amb mobilitat diària cap a Barcelona afectaria directament els recursos locals. El transport seria l’àmbit més immediat: integrar-se plenament a l’Autoritat del Transport Metropolità permetria una tarifa més coherent, però també generaria més demanda sobre l’estació de Cunit i sobre la línia R2 Sud, ja actualment tensionada en hores punta. De manera similar, el CAP, els hospitals de referència i els centres educatius haurien d’absorbir un augment progressiu d’usuaris, cosa que exigiria ampliacions, reforç de personal i planificació anticipada. A nivell municipal, més població implica més pressió sobre la neteja, la policia, el manteniment urbà i els serveis socials, obligant l’Ajuntament a disposar de més recursos econòmics i organitzatius.
Per a la població resident, els efectes negatius podrien ser significatius si no es gestiona correctament la transició. L’augment de preus de l’habitatge podria dificultar l’accés a lloguers assequibles per a joves, famílies treballadores i persones grans, generant un fenomen d’expulsió silenciosa cap a municipis més econòmics. L’arribada de nous residents amb un poder adquisitiu més alt podria alterar el teixit comercial i social, potenciant la gentrificació i transformant la identitat local. Així mateix, l’augment de densitat i l’ampliació de la petjada urbana podrien degradar espais naturals, incrementar el trànsit, saturar aparcaments i elevar la pressió sobre el litoral en temporada alta. Si els serveis públics no es dimensionen adequadament, la qualitat de vida dels actuals veïns podria veure’s afectada per llistes d’espera més llargues, aules saturades o transports més plens.
Tanmateix, aquests riscos no són inevitables. Amb una planificació urbanística sòlida, una revisió del POUM que prioritzi habitatge protegit i sostenibilitat, una regulació ferma del lloguer turístic i una estratègia clara de preservació del sòl públic, Cunit podria aprofitar els avantatges d’integrar-se a la província de Barcelona sense repetir els errors comesos per altres municipis del litoral metropolità. El repte no és el canvi en si, sinó la capacitat del municipi per gestionar-lo amb visió a llarg termini i equilibri social.
En definitiva, el pas de Cunit a la província de Barcelona tindria efectes profunds: incrementaria el seu atractiu immobiliari, generaria noves oportunitats econòmiques i reforçaria la seva integració en el corredor costaner central, però també plantejaria amenaces serioses com la pressió urbanística, l’augment de preus, la saturació de serveis públics i la pèrdua d’identitat comunitària. La clau residiria a anticipar aquestes dinàmiques i posar en marxa mesures per protegir la població actual, garantint que qualsevol procés de transformació territorial es converteixi en una oportunitat i no en un perjudici per al dia a dia del municipi.
Finalment, un canvi d’aquesta magnitud mereix un debat profund, transparent i rigorós, amb informació completa i participació real de la ciutadania. No hauria de resoldre’s mitjançant una simple consulta popular amb nivells de participació minoritaris, ja que les conseqüències socials, urbanístiques i econòmiques són massa rellevants per deixar-les en mans d’un procés superficial o poc representatiu.